La meva lectura del Capital

Introducció

2000-12-30T08:38:00.000-08:00

Aquestes pàgines aniran recollint resums, reflexions, representacions gràfiques,casos pràctics resolts i altres eines pedagògiques que vaig elaborant per a progressar en la lectura del Capital de Carles Marx.

Intentaré que l'ordre d'aparició dels escrits en aquesta part del blog guardi relació amb l'ordre que segueix El Capital de Marx. Per aquest motiu no tindré en compte la data en la qual escric l'entrada. La meva intenció és que el lector pugui passar d'un post a l'altre com si estigués girant la pàgina d'un llibre. Bastarà amb prémer el botó que posa entrada antiga.

La riquesa de les societats

2000-12-29T10:09:00.000-08:00

Marx comença el Capital parlant de la riquesa. No es refereix a la “riquesa de les nacions” (Adam Smith). Fa esment a la riquesa en el sistema de producció capitalista.
El terme "riquesa" l'utilitza per referir-se als productes produïts i consumits pels éssers humans per mantenir i millorar les seves vides.
Aquesta riquesa material ha de ser produïda, sigui quina sigui la forma com s’organitzi la societat. Però en la societat capitalista pren la forma de mercaderia.
En examinar el capitalisme, Marx s'ocuparà principalment del funcionament específic d'aquesta sistema de producció de mercaderies, ja que això distingeix el capitalisme d'altres formes d'organització social.

Què és una mercaderia?

2000-12-29T08:21:00.000-08:00

La riquesa de les societats capitalistes es presenta com un amuntegament de mercaderies. La mercaderia individual és la forma elemental d'aquesta riquesa.
La mercaderia és, en primer lloc, un objecte exterior, una cosa, que a través de les seves qualitats satisfà necessitats humanes.
La mercaderia es pot utilitzar o bé com a mitjans de producció (és a dir, com a eines o recursos per a produir altres mercaderies) o bé com a mitjans de subsistència. Tan en una cas com en l’altre es pot consumir i destruir en un període de temps llarg o curt.
Totes les mercaderies tenen dues qualitats diferents:

S`han de poder utilitzar, però abans
s’han de fer.

Per aquesta raó, totes tenen un valor d'ús i a la vegada tenen un valor que han adquirit en el procés de producció.

Què és el valor d'ús?

2000-12-28T23:50:00.000-08:00

Una mercaderia és útil quant té una colla de qualitats que poden satisfer tal o tal necessitat. Un tros de paper és útil per a escriure unes notes, per embolicar un regal o per fer un avió de paper. En aquest nivell d'abstracció, les tres són qualitats útils de la mercaderia paper. Són possibles valors d'ús.
Encara que hi ha una clara diferència qualitativa pel que fa a si el paper s'utilitza com un avió, com envoltori o per escriure notes, tots aquests valor d’us es desprenen de les seves qualitats, del cos físic de la mateixa mercaderia.
El que distingeix els valors d'ús produïts en el capitalisme i que poden prendre la forma de mercaderia és que són "portadors materials del valor de canvi"

Què és el valor de canvi?

2000-12-28T23:40:00.000-08:00

La paraula "valor" s'utilitza amb finalitats diferents. Últimament s'empra per fer judicis sobre els valors personals. Aquests judicis no són mesurables ni quantificables i es mouen en el terreny de la subjectivitat. Això no té res a veure amb el valor de canvi de les mercaderies.

La teoria econòmica vulgar pretén vincular el preu amb un criteri subjectiu construït al voltant del valor d'ús i ho denomina utilitat d'un ben. Però la subjectivitat de les persones no es construeix en el buit. Es va configurant en relació amb el món objectiu i els objectes (mercaderies) s'han de produir.

El valor de canvi és un fenomen observable en el nostre món. Quant entrem en una tenda observem una pluralitat de preus. A primera vista, aquesta pluralitat pot semblar-nos aleatoria, accidental.Malgrat això, existeix una certa regularitat en les relacions d'intercanvi.

Quina és la causa per la que la gent està disposada a entregar un determinat volum de monedes a canvi de tal o tal mercaderia? Per quina estranya raò aquest fenomen és presenta de manera continuada en la nostre societat?

El valor de canvi es la relació quantitativa a través de la qual els valors d'ús es comparen uns amb els altres.

Per què el canvi tingui sentit els valors d'us intercanviats han de ser qualitativament diferents. Però una cosa és el canvi i l'altre el valor de canvi.

La comparació, que dona lloc al valor de canvi, expressa el treball social abstracta que cadascun d’aquests valors d’us (mercaderies) han d'incorporar.

El treball social abstracte és el temps necessari per produir qualsevol valor d'ús en les condicions normals per a una determinada societat i amb el grau mitjà de destresa i intensitat del treball prevalent en la societat. Aquest és el treball que constitueix la substància del valor.

Per a Marx, el valor d'una mercaderia no és inherent a la mercaderia considerada de manera individual i aïllada. Els valors s'equiparen és el procés social de l’intercanvi i s'equipara treball social.

El descobriment científic que les mercaderies són expressions materials del treball humà invertit en la seva producció, marca, de fet, una fita en la història, però això encara no dissipa la boira a través de la qual el caràcter social del treball se'ns presenta com component objectiu dels propis productes. Tampoc comporta explicar cóm sota el capitalisme s’explota als treballadors, però si que és un requisit previ per fer-ho. Els predecessors burgesos de Marx, Adam Smith i David Ricardo, entre d'altres, tambè van subscriure una teoria propia del valor-treball, que es va quedar a mig camí.

Per posar de manifest l’explotació fa falta entrar en l’esfera de la producció i examinar les qualitats i les potencialitats de la força de treball.

Valor i preus

2000-12-27T12:56:00.000-08:00

El valor i el preu no són la mateixa cosa. El valor d'un parell de sabates pot ser de 3 hores de treball. No obstant això, aquestes hores no es veuen per enlloc quan comprem les sabates. En canvi, si que ens assabentem del preu. Els preus són el valor de canvi de les mercaderies mesurat en diners.

Encara que el valor i el preu estan indirectament relacionats, aquesta relació és sòlida. Si la demanda de sabates puja sobtadament provocarà un increment del preu i això ocasionarà posteriorment una contractació de treballadors del calçat per tal de satisfer la demanda. Un cop l'oferta i la demanda s’equilibrin, el preu caurà i s’aproparà de nou al valor.

Si la productivitat dels treballadors del calçat augmenta, el temps necessari per a produir el parell de sabates disminuirà . Aquesta disminució del valor, al cap d’un temps provocarà una baixada del preu.

Els preus i els valors fluctuen un al voltant de l'altra, i s’influeixen mútuament.

Les relacions d'equivalència

2000-12-27T10:23:00.000-08:00

A primera vista el valor de canvi pot semblar aleatori, accidental. Però el valor de canvi és observable en la nostra societat. Per a visualitzar el valor d'una mercaderia busquem la seva equivalència en les altres mercaderies. Ho podem fer de formes diferents.

La forma simple del valor relatiu d'una mercaderia suposa prendre una altra mercaderia qualsevol i posar-la enfront d'ella per a utilitzar-la com equivalent.

5 parells de mitjons = 3 escombres

La forma desenvolupada del valor relatiu d'una mercaderia trasllada a totes les altres mercaderies la funció d'equivalent.

5 parells de mitjons = 3 escombres = 2kg de patates = ... = 1 samarreta = 4 €

La forma general del valor relatiu de totes les mercaderies dóna a una mercaderia específica la forma d'equivalent general i això ens porta a utilitzar els diners.

4 € és el preu de 5 parells de mitjons, de 3 escombres , de 2 kg de patates ,...., i d'una samarreta.

La barata, que coincideix amb la forma simple que hem exposat al començament, és un procediment molt complex per mesurar els valors i alhora fa problemàtic l'intercanvi de la majoria de les mercaderies. Amb la mercaderia diners s'intenta superar aquests inconvenients.

El fetixisme de les mercaderies

2000-12-26T13:43:00.000-08:00

Quant Marx parla de fetitxisme està parlant de les relacions de les persones amb les mercaderies:

Tot i que les mercaderies són objectes inanimats, sembla que tinguin vida propia i que el valor vingui del propi objecte.
De vegades, fins i tot, pensem que tenen poders místics quant els seus poders i el seu valor vénen de nosaltres, del nostre treball creatiu. En observar els automòbils, el pa,..., o la pasta de dents, no arribem a veure el treball que els van crear. Tampoc veiem les relacions socials que s'han establert en el procés de producció.
Una cosa similar passa amb els diners. Sembla que tinguin qualitats divines. No obstant, el diner NO és més que un objecte que s'utilitza per expressar el valor de les altres mercaderies.

Els diners

2000-12-26T10:26:00.000-08:00

Els diners ajuden a resoldre problemes i a la vegada ens fan la punyeta.

Per manca de diners es por perdre la casa.

Els diners ens obliguen a treballar en feines desagradables.

Els diners poden enderrocar governs. Per diners es mata i es fan guerres, ..

Els diners, doncs, sembla que tenen un estrany poder per obligar la gent a fer coses. Tenen, certament un poder social determinat. Però el seu paper és imprescindible en una societat mercantil.

El diner compleix de manera simultània les següents funcions:

És equivalent general al permetre adquirir totes les mercaderies. Fins i tot permet adquirir coses que no tenen les característiques de la mercaderia. En una societat en la qual la vida social es coordina a traves dels diners, aquets diners tenen capacitat de comprar tots els aspectes de la vida social i d’adquirir qualsevol cosa. Com més diners tinguem, més gran serà la nostra capacitat per a disposar d'aquest poder social. Aquest és un poder no específic. No està vinculada a cap activitat en particular. És un poder social en abstracte.
És un mitja de circulació, és a dir, permet canviar totes les mercaderies en qualsevol lloc i en qualsevol moment del temps.
És una mesura de valor, ja que expressa aquest valor en forma monetària. Això també li permet jugar el rol de patró de preus, o sigui que a traves seu podem identificar cada mercaderia amb un preu concret.
És un mitjà de pagament universal, ja que serveix per a pagar un objecte de luxe, un bé de primera necessitat, una pensió, un impost ,..., o una multa. Per altra banda, aquesta pagament és pot fer al contat, anticipadament o a posteriori.
És un mitja d’atesorejament, ja que permet construir una reserva per a afrontar necessitats o projectes futurs.

Llibertat i igualtat versus desigualtat i manca de llibertat

2000-12-25T21:01:00.000-08:00

El concepte de llibertat i igualtat individual ha prosperat conforme prosperava el capitalisme. És un concepte que coincideix amb el que esdevé en l'esfera de l'intercanvi. En el moment de comprar i vendre tots els individus són lliures i poden triar. Ningú obliga a ningú a comprar ni a vendre res . El camí que tria cada persona apareix com una sèrie d'eleccions lliures. Els èxits i els fracassos són imputables a la responsabilitat personal.

Aquesta llibertat de comprar i vendre va vinculada als drets individual i entre aquests drets no pot faltar el dret a la propietat. Des d'aquest punt de vista, tothom té els mateixos drets. Tots són iguals!

Però hi ha una cosa que queda fora d'aquesta anàlisi. Encara que els individus són lliures per comprar i vendre, no tenen llibertat per deixar de comprar i deixar de vendre. A més, per comprar i vendre es necessiten diverses coses: necessitem produir les mercaderies, necessitem mercats per intercanviar-les,..., i necessitem diners per comprar-les. I en aquests terrenys no tots som iguals. Justament ocorre el contrari: regna la desigualtat!

La teoria de l'alienació

2000-12-25T09:57:00.000-08:00

Els treballadors en la societat capitalista no posseeixen els mitjans de producció que empren en el seu treball. Aquests mitjans són propietat dels capitalistes als quals els treballadors han de vendre la seva "força de treball", a canvi d'un salari. En altres paraules: treballen per compte d'altri.

Aquest sistema de treball mostra quatre relacions que constitueixen el nucli de la teoria de l'alienació de Marx:

1) El treballador està alienat de la seva activitat productiva. No pot decidir què fer ni com fer-ho. A més, el capitalista, estableix les condicions i el ritme de treball, i fins i tot decideix quan i com contracta i acomiada al treballador.

2) El treballador està alienat del producte que ell mateix produeix ja que aquest producte no li pertany.

3) El treballador està alienat de la resta d'éssers humans. Es veu obligat a competir amb els seus iguals per poder ser contractat pel capitalista. No té capacitat per decidir quan i com cooperar amb els altres. Això també o decideix el capitalista.

4) Finalment, el treballador perd gradualment la seva capacitat d'intervenció social i d'aportar la seva creativitat a la comunitat. Les característiques del seu treball l'allunyen a l'hora de prendre les decisions que afecten a la resta de membres de la societat i del lloc on es prenen aquestes decisions.

Què és la força de treball?

2000-12-25T01:47:00.001-08:00

La força de treball és la suma de les capacitats físiques i mentals que existeixen en la personalitat vivent d'un ésser humà; les capacitats que posa en funcionament cada vegada que produeix un valor d'ús. Perquè la força de treball pugui ser una mercaderia es requereixen unes condicions prèvies:

El treballador ha de ser una persona amb possibilitat de decidir sobre la seva pròpia força de treball i ha de poder vendre-la per un període limitat.
El treballador no ha de tindre la possibilitat de produir per compte propi, els productes que li garanteixen una subsitència digna i que també la garanteixen per a la seva família.

D'aquesta manera, la força de treball, igual que ocorre amb la mercaderia, els diners i el capital, és una categoria econòmica que no té un origen natural, sinó que es basa en el desenvolupament d'unes relacions socials particulars.

El valor de la força de treball està determinat pel temps de treball necessari per a la seva producció, i en conseqüència, per a la reproducció de les mercaderies necessàries que garanteixen el manteniment del seu venedor. Aquesta suma de mercaderies ha d'incloure un "element moral i històric", la formació del treballador i la possibilitat de fer créixer a una nova generació de treballadors.

Una cosa és el valor d'ús de la força de treball (del que disposa l'empresari comprador) i una altra de diferent és el seu valor de canvi.

Quan el comprador adquireix la força de treball passa a disposar del seu valor d'ús. A partir d'aquest moment, l'examen de la força de treball ens obliga a abandonar el terreny de la circulació per penetrar en el de la producció i és en aquest terreny allí on es crea la plusvàlua.

Producció de mercaderies i valorització

2000-12-25T01:47:00.000-08:00

Sota el capitalisme 1) el procés de treball el dirigeix el capitalisme 2) i el capitalista s'apropia del objecte produït.

L'objectiu del capitalista no és produir valors d'ús en si, sinó la producció de valors d'ús que a la vegada seguint portadors de valor de canvi i que per tant, tinguin tots els atributs propis de la mercaderia.

Així, el procés de treball capitalista és una combinació de producció de valors d'ús i de producció de valor). Aquesta darrera peculiaritat comporta la possibilitat de produir plusvàlua.

Com a procés de producció de valor, el procés de treball és simplement un procés en què es gasta el treball abstracte que es va incorporant en el producte. Així, el producte no s’ha de veurà com a valor d'ús específic, sinó com una quantitat definida de força de treball cristal•litzada. La font de la plusvàlua resideix en la diferència entre el valor de la força de treball i el valor creat en el transcurs de la jornada de treball .

La distinció entre procés de treball i procés de valorització és fonamental. És la unitat dels dos elements que constitueix el procés de producció capitalista: la producció de valors d'ús condicionada per la producció de plusvàlua.

Per aquesta raó, en una societat capitalista, únicament interessa el procés de producció si produeix una plusvàlua de la que s’apropia el capital: la producció de valors d'ús està condicionat a la producció de plusvàlua.

Quin és el valor de la força de treballar ?

2000-12-24T10:00:00.000-08:00

Igual que la resta de mercaderia, el valor de la força de treball està determinat per la quantitat de treball necessari per a produir-la.

La força de treball d'un individu només existeix en la seva individualitat viva.

L'individu ha de consumir una massa determinada de mercaderies per créixer, mantenir la seva vida i desenvolupar adequadament la seva força de treball.

L'obrer, com la màquina, es desgasta i ha de ser reemplaçat per un altre obrer. Per aquesta raó també cal garantir una massa de mitjans de subsistència necessaris per els nens que l’hauran de reemplaçar.

És evident que els costos de producció dels treballadors són diferents donades les qualitats laborals diferents de cadascun d’ells i això comportarà diferències salarials.

La fórmula general del capital

2000-12-23T13:53:00.000-08:00

El capital és una aportació de diners que es distingeix de les altres per la seva forma diferent de circular.

En aquest cas la mercaderia ja no es compra per ser consumida. Es compra per vendre.

Diner inicial-Mercaderia-Diner final

(D-M-D’)

Quant l’intercanvi és Mercaderia -Diner –Mercaderia (M-D-M), la distición entre la primera mercaderia i la segona és el valor d’us. Els valors de canvi dels dos extrems són iguals.

Per contra, en D-M-D’, la primera quantia de diners (D) i la segona (D') no coincideix. Es compra per vendre i obtenir un benefici ( plus-vàlua ). A aquest procés l’anomenem valorització.

El capital pot adoptar diferents formes : pot ser els diners en forma d'efectiu, saldos bancaris, de crèdit, etc. Pot ser productes en forma d'eines, fàbriques, matèries primeres, béns de consum, etc, però els diners i les matèries primeres són només el capital, quan formen part del circuit que permet la valorització.

Els diners sota una rajola o invertits en una fàbrica tancada no són capital perquè no són part del circuit a través del qual els diners i les mercaderies es mouen per tal de produir valor.No obstant això, poden convertir-se en capital si entren en aquest circuit.

La metamorfosis dels diners

2000-12-23T12:42:00.000-08:00

Hem establert, que en D-M-D’ el capitalista té la intenció d’obtenir un benefici.

Per tant:

D’ =D+ benefici.

Però, d’on ve i com sorgeix aquest benefici?

Per obtenir una quantia de diners incrementada els diners han de passar per una sèrie de metamorfosis.

El benefici no s’obté en la circulació; en tot cas es realitza en la circulació. El valor d'una mercaderia s'estableix en el procés de producció .

La quantitat de valor que inicialment s’ha comprat per poder produir dóna lloc a una mercaderia d’un valor més gran.

Per desentranyar el misteri, en primer lloc, es necessari observar el contingut corporal de les mercaderies obtingudes amb el capital inicial:

Matèries primeres.
Matèries auxiliars.
Màquines.
Instal•lacions.
.....
Força de treball.

Aquetes mercaderies les podem classificar en dos grans blocs:

mitjans de producció i
força de treball.

En parlar dels mitjans de producció ens referim a les eines, les màquines, les matèries primeres, els materials auxiliars, els edificis, etc. Els mitjans de producció són coses que s'utilitzen per fer productes.

En una societat capitalista els mitjans de producció són propietat privada dels capitalistes i per tant, la gran majoria de les mercaderies produïdes en una societat capitalista es produeixen per als capitalistes.

Molts de nosaltres tenim el nostre martell particular, un trepant, fustes, claus, etc. i podem fer bricolatge.Però això no són mitjans de producció. Només podem parlar de mitjans de producció quan prenen la forma de capitals.

Però els capitalistes necessiten a algú per posar en funcionament els seus mitjans de producció.

Els mitjans de producció no es converteixen en productes per si mateixos. I els capitalistes no poden fer tot el treball (a excepció d'algun treballador autònom que per regla general ha de treballar per a un capitalista de debò). Per aquesta raó, els capitalistes també han de comprar la força de treball contractant treballadors.

Hi ha una raó per la qual hem diferenciat la força de treball dels mitjans de producció. La força de treball és una mercaderia única amb unes propietats específiques. És l'única mercaderia que pot crear més valor i això és precisament el que fa possible el benefici.

Amb tota aquesta informació podem fer un circuit més detallat:

D-(MP + FT) - M – D'

El capital inicial ha pres la forma de diners (D). Un vegada invertit en la compra de mitjans de producció (MP) i força de treball (FT) es converteixen en capital productiu.

Els diners invertits en mitjans de producció aniran a parar a altres capitalistes a canvi de les mercaderies que aquests capitalistes produeixen. La resta dels diners invertits es destinaran a remunerar als treballadors en forma de salaris.

Si els altres capitalistes utilitzant els diners per invertir de nou en la producció es convertiran una altra vegada en capital. Però si aquests diners s'utilitzen per al consum o l'estalvi deixaran de ser capital. El mateix ocorre amb els diners gastats en salaris: Si els diners van a parar a la butxaca del treballador en forma de salari o a la de l'empresari en forma de dividend ja no són capital.

D'aquesta manera el capital va prenen formes diferent (metamorfosi): diners, mercaderies i de nou diners.

Quan les mercaderies es compren i es venen al mercat no s'està generant cap valor nou, simplement estan canviant de mans. Això costa de veure i existeix interès a amagar-ho. Sembla com si fos possible estafar la gent i d'aquesta manera obtenir beneficis. Però aquesta estafa, en el cas que es pugui portar a terme, no és una font de creació de valor. És pura i simplement una estafa.

És possible, en els casos d'intercanvi desigual provocat pel monopoli, pel domini colonial, per les polítiques imperialistes, etc. que algú pugui vendre productes per sobre del seu valor o comprar-los per sota. Això tampoc és una creació de valor, és simplement treure profit d'una desigualtat en l'intercanvi.

Quan un capitalista compra la força de treball d'un treballador, compre la seva capacitat per fer el treball. La quantitat de valor que aquest treballador produirà durant la jornada de treball no està predeterminat. Aquí és on l'explotació capitalista entra en acció. La diferència entre el valor de la força de treball i la quantitat de valor produït per aquesta força de treball és el benefici. I aquest benefici és el resultat de l'explotació.

Llavors, d'on procedeix el benefici del capital comercial i del capital financer? Pot la plusvàlua sorgir de la circulació?

Quan les mercaderies s'intercanvien pel seu valor, la plusvàlua no es pot crear en la circulació. Si totes les mercaderies es venen per sobre o per sota dels seus valor, el guany d’uns s’elimina amb les pèrdues dels altres.

Tot i que alguns compradors poden arribar a comprar barat i /o vendrà car (els comerciants, per exemple), amb aquest acte no creen la plusvàlua. La distribució, en tot cas, forma part de procés de creació del valor total i és un moment imprescindible per a la realització del valor (plusvàlua inclosa).

La plusvàlua de la qual s'apropien els comerciants i la que s'apropien els prestadors forma part d'una redistribució de la plusvàlua que ja s'ha produït. Per tant, la primera anàlisi ha de centrar-se en la producció de la plusvàlua que es troba en la relació entre el capitalista i el treballador assalariat.

Capital constant i capital variable

2000-12-23T12:30:00.000-08:00

El valor d'una mercaderia està compost pel valor afegit per la força de treball, d'una banda, i el valor transferit des dels mitjans de producció al producte, per l'altra.

Per esbrinar el valor afegit per la força de treball s'ha de tenir clara la diferenciació entre treball concret (temps emprat per un treballador concret i en un procés específic de treball) i treball abstracte (el socialment necessari). Com hem vist al principi, el valor l’hem d'associar amb el treball abstracte.

Marx posa molt èmfasi a aclarir que el valor dels mitjans de producció està determinat per el valor la mà d'obra necessària par a produir-los. Aquest valor es crea abans que es posi en marxa el procés de treball on els mitjans de producció seran emprats. El seu valor es fruit d'un altre procés de Treball. El nou valor creat per la força de Treball, en canvi, s’aporta en el mateix procés de treball.

Per regla general, aquest nou valor creat per la força de treball pot superar el valor necessari per reproduir aquesta força (és a dir, el treballador podrà treballar més temps que el nombre d'hores socialment necessari per produir els seus mitjans de subsistència) i això dóna lloc a la plusvàlua.

Aquesta diferència entre força de treball i mitjans de producció (funcions diferents en el procés de valorització), té a veure amb els diferents rols que adquireixen en el procés de producció i amb les diferents formes de l'existència que pren el capital original.

El capital és una suma de diners (valor) invertida en els mitjans de producció i en la força de treball. En aquest sentit la força de treball ha de ser considerada com una part del capital

Això permet diferenciar entre capital constant i capital variable.

D-(MP + FT) - M – D'

El capital constant és la part del capital que es converteix en mitjans de producció. El valor d'aquesta part del capital no pateix cap alteració quantitativa durant el procés de producció. Va canviant en la mida en que es va consumint i aquest canvi qualitatiu fruit del desgast permet transferir el seu valor a la mercaderia produïda.

El capital variable és la part del capital destinada a contractar força de treball. Aquesta part del capital pateix una alteració en la quantia del seu valor durant el procés de producció.

Cal no confondre la distinció entre capital constant i capital variable, que com acabem de veure és una distinció que fa referència als diferents rols en el procés de valorització, amb la diferenciació entre el que es coneix com a capital fix i capital circulant. Aquesta última diferenciació es refereix únicament a la diferència entre el capital immobilitzat (per exemple, màquines) i el capital que es consumeix amb rapidesa (per exemple, energia elèctrica, força de Treball, matèries primes, etc.)

L'exemple del vidrier.Capital constant, capital variable i valor

2000-12-23T12:29:00.000-08:00

El valor d'una mercaderia prové de dues fonts:

1. Del nou valor creat pels treballadors amb el seu treball.

2. Del valor dels mitjans de producció, que es conserva i es trasllada al producte acabat.

Aquest doble origen sorgeix del caràcter dual del treball.

En la mesura que van materialitzant la seva tasca, els treballadors conserven i transmeten el valor existent en els mitjans de producció que empren en el seu treball.

Per veure les conseqüències pràctiques d'això, pensem en un vidrier que fabrica ampolles. Suposem que s'ha introduït una millora tecnològica que li permet fer el mateix nombre d'ampolles en una hora de les que feia abans amb 6 hores. És a dir, el seu treballa ara és 6 vegades més productiu. En 6 hores, per tant, multiplicarà per sis el Kg. de materials que transformava abans.

No obstant això, en aquestes 6 hores ell es limitarà a crearà nou valor en la mateixa proporció en què ho feia abans, ja que el valor es mesura en temps, no per la productivitat. Però alhora, cada hora transferirà a les mercaderia sis vegades més valor procedent dels mitjans de producció del qual transferia abans. Pot ser, fins i tot, que en transfereixi més, ja que és probable que la millora tecnològica anés acompanyada de noves màquines amb més valor que les velles.

Això ja ens indica que, en general, com més gran sigui el temps necessari per produir una mercaderia, més gran és el valor nou que incorporarà i com més curt sigui el temps, major serà la quantitat del valor de preservarà i transferirà.

En tot cas, no podem oblidar que, tant en un cas com en l'altre, estem parlant del temps socialment necessari.

Suposem ara que el nostre vidrier produeix ampolles a la mateixa velocitat que abans, però que el valor de canvi de la matèria primeres disminueix a la meitat del seu valor.

En aquest cas, el vidrier seguirà aportant la mateixa quantitat de nou valor que aportava antigament, i també produirà la mateixa quantitat d'ampolles. La diferència és que ara el valor de les matèries primeres és menor i, per tant, el valor transferit disminueixi. El mateix tipus de resultat es produeix si el valor de les màquines disminueix.
El valor només pot existir en els valors d'ús. L'única manera d'evitar que els mitjans de producció no malbaratin el seu valor d'ús (i per tant, el seu valor) és utilitzant-l'os adequadament en la producció. En aquest cas, el seu valor d'ús original es va reduint, però es reencarna en la mercaderia produïda.

Els mitjans de producció, per regla general, es comporten de dues maneres diferents en el procés de producció:

Les matèries primeres, desapareixen de cop per reaparèixer en les propietats d'un producte nou. Perden la seva forma originària en entrar en el procés de producció.

Els instruments de treball no perden la seva forma originària (de fet, la seva utilitat depèn de la seva forma). Però el seu valor d'ús es consumeix dia a dia, durant una la seva vida laboral (vida útil), de manera que una màquina que té una durada de, posem per cas, quatre anys, perdrà anualment una quarta part del seu valor d'ús que transmetrà a les mercaderies produïdes.

Ara bé, aquest procés es produeix de forma simultània i com a conseqüència del procés de creació de valor realitzat pel treball humà. Aquesta és una de les propietats naturals de la força de treball quant entra en acció: reprodueix els valors preexistents al mateix temps que crea valors nous.

Però el valor dels mitjans de producció passa a formar part d'un valor molt més gran del valor que ells mateixos contenen.

La força de treball, tal com passa amb els mitjans de producció, es consumeix en la producció. El seu consum no es limita a fer reaparèixer el seu valor en la mercaderia produïda. Té la virtut de crear un nou valor. De no ser així, no existiria la plusvàlua.

Aquest doble paper que el capital invertit per poder dur a terme el procés de producció presenta en la creació de valor, permet la següent diferenciació:

.Capital constant (c): Part del capital que es converteix en mitjans de producció (matèries primeres, materials auxiliars, instruments de treball) i que no pateix cap alteració quantitativa de valor en el procés de producció

.Capital variable (v): Part del capital invertit en la compra de força de treball que permet la transferència del valor del capital constant i la producció de valor nou.

Ara bé, en parlar del capital de manera genèrica, ens estem referint al capital en conjunt. Aquest capital s'inverteix i perd la seva forma monetària. Com acabem de veure, el capital troba diferents formes d'existència al transformar-se en els diferents elements del procés de producció. Posteriorment aquest capità, un cop consumat el procés de producció, torna a transformar-se en una quantitat de diners que gràcies a la plusvàlua supera la quantia monetària inicial.

La taxa de plusvàlua (o taxa d'explotació)

2000-12-23T12:27:00.000-08:00

Malgrat que tot el capital avançat sembla que augmenti de manera conjunta en el procés de valorització, en realitat només augmenta la part dedicada a capital variable. El capital invertida en capital constant es limita a transferir el seu valor al producte conforme va prosperant el procés de producció.

La relació entre la plusvàlua i el capital total avançat indica la taxa de guany. Però aquesta qüestió la deixarem per més endavant. Ara ens centrarem en la relació entre plusvàlua i capital variable. Aquesta raó ens permetrà esbrinar la taxa d'explotació.

TAXA D’EXPLOTACIÓ = Plus vàlua / Capital Variable

La taxa d'explotació també es pot obtenir relacionant el treball excedentari (el temps de treball gastat per sobre del que necessitem par reemplaçar el valor de la força de treball) i el treball necessari (el temps de treball necessari per cobrir el valor de la força de treball). D'aquesta manera ens adonem que la plusvàlua representa una part del temps de treball.

La jornada de treball

2000-12-23T01:30:00.000-08:00

Considerarem que un període determinat de la jornada laboral, per exemple, 6 hores diàries, permet produir les mercaderies que garanteixen la subsistència diària dels treballadors i la seva família. Aquestes 6 hores es representen a continuació pel tram A, B. El tram B, C representa la resta de la jornada laboral.

Dia 1(jornada de 7 hores) A - - - - - - B - C
Dia 2(jornada de9 hores) A - - - - - - B - - - C
Dia 3(jornada de 12 hores)A - - - - - - B - - - - - - C

La relació BC / AC ens dóna la taxa d'explotació o la taxa de plusvàlua, que, respectivament, serà la següent:

Dia 1= 1/6 = 17%
Dia 2= 3/6 = 50%
Dia 3= 6/6 = 100%

La jornada de treball en el seu conjunt és, per tant, un període de temps variable, però sotmès a dos límits que en certa mesura són elàstics:

Els límits físics dels treballadors (la necessitat física per descansar, dormir, aliment, etc.).
Els límits derivats de la "moral" associada al "nivell general de la civilització".

Hem de tenir en compte que la generació de l'excedent no és un fenomen creat pel capital, sinó que existeix sempre que una part de la societat té el monopoli dels mitjans de producció o que pot imposar la seva dominació sobre la resta. No obstant, en les formacions socials precapitalistes, es donava més importància al valor d'ús que al valor de canvi. Per aquesta raó l'excedent solia prendre la forma de pagaments en espècies del que s'apropiaven les classes dominants. El capitalisme, en canvi, produeix una set il·limitada de treball excedentari que és pot obtenir amb l'allargament de la jornada de treball. Això ens permet entendre per que l'establiment de la jornada de treball sempre ha estat un dels punts centrals de la guerra perllongada, més o menys oculta, entre la classe capitalista i la classe obrera.

La tendència a l'allargament de la jornada de treball, no s'ha de vincular amb la bona o mala fe de tal o tal capitalista, sinó que té a veure amb la lògica econòmica del sistema que es basa en l’afany insaciable de produir plusvàlua.

La cooperació

2000-12-23T01:28:00.000-08:00

Les primeres etapes de la producció capitalista es distingeixen de l'artesania que caractarizava el gremi.

En l'etapa embrionària, que Marx anomena la cooperació, un munt de persones treballen juntes per tal de produir el mateix tipus de mercaderia sota el mateix comandament.

En posar-se en marxa aquest sistema es produeix d’immediat un efecte del tipus de l'economia d'escala en relació amb l'ús dels mitjans de producció (per exemple: edificis, eines,...) i això abarateix la mercaderia.

El treball combinat també augmenta la productivitat, ja que utilitza millor la força mecànica de la mà d'obra i excita la rivalitat entre individus.

En la cooperació el treball es dirigit i supervisat per el capital i el fruit del treball pertany al capitalista. D’aquesta manera el capitalisme va desenvolupant les seves pròpies característiques.

La manufactura.

2000-12-23T01:27:00.000-08:00

1.El doble origen de la manufactura

La manufactura sorgeix de dues maneres:

1. Reunint en un mateix lloc artesans de diferents oficis. En aquest cas, el treball dels operaris adopta un caràcter unilateral a través de la seva participació en la producció d'un mateix producte. Són un component més d'un procés de treball més general.

2. Reunint en un mateix lloc diversos artesans del mateix ofici i que tots fan el mateix tipus de treball. En aquest cas, tard o d'hora, la divisió del treball s'imposa a través de la divisió del treball artesanal en diferents operacions.

En ambdós casos el resultat és que les operacions que abans eren independents perden el seu caràcter independent per a passar a ser operacions parcials dintre d'un procés de producció social més ampli.

2.- El treballador especialitzat i les seves eines

La manufactura converteix a l'artesà en un treballador parcial. Això permet augmentar la productivitat accentuant la intensitat del treball o disminuint els temps improductius.

L'especialització de la mà d'obra conduïx a una especialització de les eines necessàries per a dur a terme cadascun dels components del procés de producció totalment simplificats.

3 Les dues formes fonamentals de la manufactura

Es distingeixen dues formes diferents d'articulació de manufactura, que sorgeixen de la naturalesa de l'article que es produirà, si es tracta del muntatge final dels productes ja produïts parcialment, o si sorgeix a partir d'una sèrie de processos relacionats.

Per a la primera articulació, Marx posa l'exemple de la fabricació de rellotges. Aquí, tots els artesans estan especialitzats i fan un component concret del producte. Es tracta, per tant , d'un gran nombre d'operacions heterogènies, formalment diferents i peculiars de cadascun dels treballs artesanals. Aquests artesans, fins i tot poden treballar en el seu domicili i per tant, no perden encara la seva independència professional.

En el segon tipus d'articulació de la manufactura, l'article produït recorre una sèrie de processos en la fabricació. Aquí, la divisió del treball aïlla les diverses etapes de producció a través d'una sèrie de treball especialitzats i alhora les uneix, tant física com organitzativament .

Aquesta producció no només troba les condicions idònies per a la cooperació de la mà d’obra. Permet, a més, intensificar més encara la especialització i la subdivisió del treball.

L'ordenació del temps de treball es converteix ara en una espècie de propietat del propi procés de producció, ja que aquest procés està integrat per una seqüència més o menys lineal de les operacions, que van des del començament fins a la culminació completat del producte.

Amb la divisió qualitativa del treball, apareix una relació quantitativa - proporcional - atès que les operacions diferents requereixen diferents períodes de temps i un diferent nombre de treballadors per a completar-les. L'expansió de la producció ara requereix l'expansió de l'escala del procés de producció.

Per altra banda, el desenvolupament de les combinacions de productes manufacturats, així com la fabricació en si, es presenta com una combinació de l'artesania. Una part dels processos productius es poden transformar en elements finals dintre d'un combinació d'un nou producte que pot ser considerat com matèria primera d'altre procés productius.

En aquesta etapa, l'ús de maquinària és un element subordinat a la producció: el treballador col•lectiu, format a partir de la combinació d'un nombre de treballadors independents especialitzats, és com un dels components d'una màquina .

L'hàbit de fer només una cosa el converteix en un òrgan que opera automàticament, mentre que la seva relació amb tot el mecanisme l’obliga a treballar amb la mateixa regularitat que una màquina.

4.- La divisió del treball en la manufactura i la divisió del treball en la societat

La divisió social del treball també té un doble origen:

1. Dintre de les comunitats formades per la família i en la tribu, neix de forma natural una divisió basada en l'edat i el sexe, és a dir, sobre una base purament física.

2. L'expansió de les comunitats, els conflictes, la submissió d'una comunitat a una altra, reforça la relació entre elles. El desenvolupat de forma espontània de la diferenciació entre restes comunitats promou l'intercanvi de productes quan aquestes entren en contacte.

La base de tota divisió del treball que ha arribat a un cert grau de desenvolupament provocada per l'intercanvi de mercaderies, és la separació entre ciutat i camp. Es podria dir que tota la història econòmica de la societat es resumeix en el moviment d'aquesta antítesi .

Una condició prèvia per a la divisió social del treball és un cert nivell de nombre i densitat de població. Però la densitat aquí s'entén des d'un vessant social i ecològica, és a dir, també en termes de nivell de desenvolupament dels mitjans de comunicació i no només en termes de densitat simple.

Que el fonament de la producció capitalista sigui la producció i intercanvi de mercaderies significa que prèviament ja s’ha produït un determinat nivell de divisió en la societat. Al seu torn, la producció capitalista reforça i accelera el desenvolupament de la divisió social del treball.

Però la divisió social del treball, i la divisió del treball dintre del procés de producció capitalista, es diferencien en grau i tipus.

Què és el que dóna lloc a la connexió entre les branques independents de la indústria en la societat? .L'intercanvi.

Què és el que caracteritza a la divisió del treball en la manufactura capitalista? La producció especialitzada organitzat pel capital.

Aquesta diferència es manifesta de quatre maneres:

1.- La divisió del treball en la societat està construïda sobre l'intercanvi de productes. La divisió del treball en el procés de producció capitalista es construeix sobre la venda de diverses forces de treball a un mateix capital.

2.- La divisió del treball en la societat es basa en la dispersió dels mitjans de producció entre els productors independents. L a divisió del treball en la producció capitalista es basa en la concentració dels mitjans de de producció en una mateixa empresa.

3 Fora del taller, l'equilibri entre les diferents branques de la producció sorgeix d'una necessitat imposada a posteriori a través de la interacció de valors de canvi (tots els productes han de respondre a una necessitat social i cada producte ha d'encarnar el temps socialment necessari per a la seva producció). Dintre del taller l'equilibri s'imposa a priori, mitjançant la planificació i la regulació governada per la proporcionalitat.

4.-La divisió del treball implica que dintre de la fàbrica governi l'autoritat indiscutible dels capitalistes. La divisió del treball en la societat no reconeix altra autoritat que la de la competència; sota el capitalisme en aquesta terreny s'imposa l’anarquia. Però els “capricis” de la divisió social del treball basada en l’anarquia i el despotisme dintre de l'empresa es condicionen mútuament.

5 El caràcter capitalista de la manufactura

El desenvolupament de la manufactura capitalista es basa en una divisió ja existent de la mà d'obra. Per poder posar-la en funcionament es requereix des del principi unes instal · lacions i un nombre determinat de treballadors i per tant un capital constant i un capital variable mínims que no estan al'abast de tothom.

Mentre que la cooperació simple respectava la forma individual de treball, la manufactura capitalista ho capgira tot.

El treballador que inicialment va a vendre la seva força de treball per no tenir els mitjans materials de producció dels productes bàsics, en un moment concret del temps es troba amb que fins i tot la seva pròpia força de treball resulta del tot inútil si no es ven al capital .

A través de la monopolització per part del capital de la direcció del procés de producció de tot el coneixement, el camperol independent i el treballador artesà perden la seva independència.

La força productiva social del treballador col · lectiu s'enriqueix a través de l'empobriment dels treballadors considerats de forma individual.

La cooperació, que comença d'una manera més o menys espontània, es converteix en metòdic i conscient, i dóna lloc sistemáticamenta a la producció capitalista.

Com a conseqüència d'això, d'una banda, la manufactura apareix històricament com un avanç i una etapa necessària del procés econòmic de la formació de la societat. D'altra banda, apareix com una forma refinada d'explotació.

Però la manufactura, es troba amb una sèrie de d'obstacles que impedeixen el seu propi desenvolupament:

1. Tot i crear la distinció entre la mà d'obra qualificada i no qualificada, la manca de mà d'obra no qualificada dificulta el seu desenvolupament.

2 No és capaç de generalitzar l'explotació de dones i nens, en gran part a causa de la resistència dels treballadors mascles.

3 Tot i abaratir de forma considerable el cost d'aprenentatge, i per tant la força de treball, només pot fer-ho dins d'uns límits, donat que encara depèn en part de l'habilitat del treballador.

Per totes aquestes raons, la base tècnica estreta en la qual descansava la manufactura va entrar en contradicció amb els requisits de la producció capitalista que l'havien creat.

Maquinària i gran indústria

2000-12-23T01:26:00.000-08:00

La substitució del treball artesanal per l'eina automatitzada va significar una gran revolució en les relacions socials donant lloc a la gran indústria capitalista, amb una gran maquinària funcionant a tota marxa i amb un proletariat no qualificat.

La màquina va fer una cosa que abans ningú havia pogut fer. Va substituir les mans dels operaris amb una mà mecànica que es movia més ràpid i que era més eficientment.

Amb la substitució del treballador manual pel treball mecànic, els artesans van baixar al mateix nivell que els treballadors no qualificades i van passar a convertir-se en un apèndix de la màquina. En prescindir de la seva qualificació, els salaris pagats són més baix. D'altra banda, el ritme de treball ja no el marquen els operaris, depèn de la velocitat de la màquina. L'estalvi en força de treball va provocar una disminució generalitzada de preus. La producció dels artesans independents no va poder competir amb la producció de les màquines.

Però seria un error creure que tots aquests canvis van ser provocats per les pròpies màquines, com si l'evolució de la màquina arrossegués als éssers humans. Les màquines van ser introduïdes en la producció, perquè situaven els capitalistes en un situació més avantatjosa en el seu conflicte amb els treballadors. Si un treballador pot ser substituït per una màquina i això econòmicament és viable, el capitalista ho farà. Sap que les màquines no tenen el mal costum d'organitzar-se en sindicats, no tenen la pretensió de negociar col·lectivament i no convoquen vagues.

En la mesura que les màquines es van introduir en el sistema de fabricació, aquest sistema de producció es veu en la necessitat de donar resposta a les demandes que el propi funcionament d'aquestes màquines genera. La gran empresa, podia produir molt més que la manufactura . L'augment sobtat de la demanda de matèries primeres va obligar a les indústries que les produeixen a mecanitzar-se ja que aquesta era l'única manera de donar resposta a la demanda creixent. L'augment de la producció també porta aparellada la necessitat de trobar nous mercats per a les mercaderies produïdes . Això requereix revolucions en el transport i la comunicació: canals, ferrocarrils, vaixells de vapor, ...

La producció automatitzada finalment va significar la unió de totes les màquines en un mateix centre de treball per formar un enorme monstre mecànic. Això exigeix disposar d’ un poder regular, capaç de controlar tot el mecanisme gegantí . Aquest paper el va assumir en un primer moment la màquina de vapor i més tard l'electricitat. Un cop la força motriu, s’ha convertit en el regulador de la velocitat de producció, tota la fàbrica, les seves màquines i els seus apèndixs humans, han de seguir el ritme marcat per la màquina de vapor.

La demanda de màquines va generar a la vegada un enorme augment de les empreses destinades a la producció de màquina i aquesta tasca també es va mecanitzar.

Plusvàlua relativa i plusvàlua absoluta

2000-01-02T06:22:00.000-08:00

En el sistema fabril, la mercaderia es el producte "conjunt d’un obrer col • lectiu”. Ja no és un producte elaborat de forma individual.

Per aquesta raó, la definició de treballador productiu inclou totes les persones que formen part del treball col•lectiu, fins i tot a aquelles que no treballen directament sobre el producte. Tot i així, la definició de treballador productiu té un límit. Atès que la producció capitalista és una producció de plusvàlua, sota el capitalisme només els treballadors que produeixen plusvàlua, són considerats productius.

Ja hem vist que la producció de plusvàlua absoluta comporta l'extensió de la jornada laboral més enllà del punt de la jornada laboral on acaba el treball necessari. La plusvàlua relativa, en canvi , s’obté escurçar el temps de treball necessari revolucionant els mètodes de producció. Així plusvàlua relativa, depèn del desenvolupament de mètodes de producció capitalista.
En alguns aspectes, la plusvàlua absoluta i relativa no es poden distingir. No obstant això, la diferència és significativa quan el capitalista es proposa augmentar la plusvàlua. Aleshores ha de triar entre allargament de la jornada laboral o l'augment de la productivitat i de la intensitat del treball.
Seguir llegint

De cost i benefici

2000-01-01T08:20:00.000-08:00

El valor de la mercaderia

El valor de cada mercaderia M produïda segons el sistema capitalista es representat en la fórmula

M = c + v + p.

Si, per exemple, la producció d'un determinat article provoca una despesa de capital de 500 u.m

* 20 u.m pel desgast dels mitjans de treball

*380 u.m per les matèries de la producció i

*100 u.m per la forca de treball.

*i si la taxa de plus-válua es del 100 %,

llavors el valor del producte = 400c + 100v + 100p = 600 u.m.

Els cost de la mercaderia

El capital constant c i el capital variable esmerçats v, constitueix el cost de la mercaderia.

La part del valor de la mercaderia constituïda per plus-válua p no costa res al capitalista.

En el marc de la producció capitalista, l'obrer, un cop ha fet la seva entrada en el procés de producció, constitueix un ingredient del capital productiu posat en funcionament i pertanyent al capitalista.

Com que el capitalista es el veritable productor de mercaderies, el preu de cost de la mercaderia per a ell apareix necessàriament com el cost real de la mercaderia.

Si anomenem el preu de cost k, la fórmula M = c + v +p es transforma en la fórmula M = k + p, o be valor de mercaderia = preu de cost + plus-válua.

La part del valor de la mercaderia, que reemplaça el preu dels mitjans de producció consumits i el preu de la forca de treball utilitzada, tan sols ens indica lo que la mercaderia costa al capitalista.

En el nostre exemple:
La reunió, sota la categoria de preu de cost, de les diferents parts del valor de la mercaderia que reemplacen només el valor de capital despès en la seva producció expressa d'una banda el caràcter específic de la producció capitalista.

Despesa de Capital = Capital Constant + Capital Variable

K= C+V

El preu de cost capitalista de la mercaderia es, per això, quantitativament diferent del seu valor; es inferior al valor de la mercaderia ja que, com que M = k + p, k = M — p.

D'altra banda, el preu de cost de la mercaderia no es en absolut cap rúbrica que existeixi només a la comptabilitat capitalista. És una part del valor de la mercaderia que s’ha de recuperar ja que els elements de producció consumits s’han de comprar de nou per garantir la continuïtat de la producció.

La comptabilitat de costos no descobreix el valor de la mercaderia

Per contra, el cost no té res a veure amb la formació de valor de la mercaderia ni amb el procés de valoració del capital.

Si jo sé que 5/6 del valor d'una mercaderia de 600 u.m, es a dir, 500 u.m., només constitueixen un equivalent, un valor de reemplaçament del capital despès de 500 u.m, i per tant son suficients només per a tornar a comprar els elements materials d'aquest capital, llavors jo no sé com s'han produït aquests 5/6 del valor de la mercaderia que constitueixen el seu preu de cost, ni com s'ha produït el darrer sisè que en constitueix la plus-válua. Tanmateix, l’anàlisi ens mostrarà que a l'economia capitalista el preu de cost adquireix la falsa aparença d'una categoria de la producció de valor.

Cas pràctic 1:

El valor produït per un obrer en una jornada de treball social mitjana es representa en una suma de diner de 3 u.m., el capital bestret durant un exercici econòmic es de 500 u.m= 400c + 100v.

Temes a resoldre.-

Quantes jornades de treball son necessàries per a recuperar el cost total dels mitjans de producció i de la força de treball?

Quantes jornades son necessàries per a recuperar el cost dels mitjans de producció? Quantes per a recuperar el cost de la força de treball?

Si acceptem una taxa de plus-válua del 100 %, quantes jornades seran necessàries per a garantir la producció de la mercaderia que s'ha de crear de nou?

Quantes jornades anual s’hauran de treballar en total?Solució:

Sabem que en una jornada es produeixent 3 u.m. Per tant hem de calcular les jornades per a produir 500 u.m. N’hi ha prou amb una senzilla divisió.

500: 3= 166 2/3 jornades de treball.

Gràcies al caràcter funcional del treball despès durant 166, 2/3 jornades de deu hores, el valor dels mitjans de producció consumits, per un import de 400 u.m, es trasllada des d'aquests mitjans de producció al producte. Aquest valor consumit, doncs, torna a aparèixer com a part constitutiva del valor de la mercaderia. Aquest valor a neix en el procés de producció. Ja existia abans. El procés de producció el transporta i incorpora al producte final.

Per a calcular les jornades necessàries per a recuperar les 400 u.m. corresponents al Capital Constant, utilitzarem el mateix procediment. També farem el mateix per en relació al Capital Variable

400: 3 = 133.1/3 jornades de treball per a recuperar els capital constant.

100: 3= 33 1/3 jornades de treball per a recuperar els capital variable.

La producció de la mercaderia que s'ha de crear de nou costarà, una despesa de força de treball de = 100v + 100p = 66 2/3 jornades de treball.
Les jornades anual totals seran:

133.1/3 per a recuperar el Capital Constant.
+33 1/3 per a recuperar el Capital Variable.
+33 1/3 per a garantir la taxa de plus-vàlua.
------------
200 jornades anuals de treball.

El valor del Capital Constant es trasllada dels mitjans de producció al producte

Imaginem que el preu dels mateixos mitjans de producció, es a dir, de la part del capital constant, augmenta de 400u.m a 600. Aleshores també augmenta el preu de cost de la mercaderia.

Abans de l’augment, els cost era el següent:

400c + 100v =500

desprès e l’augment els cost serà

600c+100v = 700

Aquest augment comportarà que el valor de la mercaderia passi de 600 u.m. a 800 u.m.

600c + l00v + l00p = 800 u.m.

Cas pràctic 2

El cost dels mitjans de producció disminueix de 400 a 200u.m.Tema a resoldre.
Quin seria ara el preu de cost si es mantenen constants totes les altres circumstàncies?

Quin seria el valor de la mercaderia?Solució.
Preu de cost = 200c+ 100v= 300

Valor = 200c + 100v +100p = 400

Baixa el preu de cost i el valor de la mercaderia.

Les hores de treball com a creadores de valor

Suposem, ara, que, mantenint-se constants les altres circumstàncies, augmenta el preu de la forca de treball de 100 u.m a 150 u.m. El preu de cosí puja de 500 u.m a 550

Preu de cost = 400c + 150v = 550 u.m.
Però el valor de la mercaderia queda invariable.

Valor = 400c + 150v + 50p = 600 u.m

Com hem vist més amunt, el capital constant despès traspassa el seu propi valor al producte, el valor del producte augmenta o disminueix, si es mantenen constants totes les altres circumstàncies, amb la mateixa magnitud absoluta del valor d'aquell capital.

En canvi, el capital variable bestret no afegeix el seu propi valor al producte. En comptes del seu valor, més aviat ha entrat al producte un valor nou creat pel treball.

Per tant, una modificació en la magnitud absoluta del valor del capital variable, en la mesura que expressa només una modificada en el preu de la forca de treball, no modifica gens ni mica la magnitud absoluta del valor de la mercaderia, perquè no modifica gens la magnitud absoluta del valor nou que la forca de treball viva ha creat.

El cost capitalista de la mercaderia es mesura en la despesa de capital.